DEFENSEM L'ESCOLA PÚBLICA : UN BÉ DE TOTS

Volem ser un país modern. Volem ser un nou estat d'Europa.
Qui? Quan? Com? Amb què?
Els treballadors, mestres, de l'escola pública, funcionaris públics, clatellejats una altra vegada.
No és la primera vegada que escric sobre l'escola i la nostra feina. Ara, potser hauria de callar perquè estic jubilada, però no puc. Em fa mal veure com un treball fet amb dignitat, responsabilitat i amb esforç, es posa en qüestió i contra les cordes mentres  es mal ven.
No és un moment per alegrar-nos de la desgràcia de l'altre ni de conformar-nos-hi perquè no som els únics que ho passem malament. Més enllà del professional que lluita per tirar endavant econòmicament, hi ha la persona que vol fer la feina ben feta i que cada vegada ho té més difícil.
L'escola pública està en qüestió ( i qui diu l'escola, també diu la sanitat).
Està en qüestió el bon fer dels professionals que cada dia tenen el repte de tirar endavant uns programes educatius d'última fornada amb uns mitjans que no sempre són els millors. I des de l'administració benpensant es demana excel·lència mentre s'escatima personal, es retallen recursos i s'engreixen les ràtios.
A sobre es retalla i es retalla el sou.
NO sabem el que tenim. NO sabem, ni ens creiem el bon nivell que tenim.
Doneu un volt per l'escola i veureu el que teniu.
El bon fer de mestre  està en qüestió.
Com a poble modern, culte, europeu i ric:
-Ens podem permetre que aquest tresor de cultura i humanitat universal que és l'escola pública es perdi?
Què volem pels nostres fills i néts? Volem una societat justa, sana i culta o una societat excloent, malalta i empobrida?
ÉS HORA DE DEFENSAR L'ESCOLA PÚBLICA . NI UN PAS ENRERA.

L'ESCOLA PÚBLICA AL PAÍS DE LA IGUALTAT I LA FRATERNITAT. I, AQUÍ?

Un vídeo didàctic d'un col·lectiu de pares i mestres francesos, davant la política de retallades a l'ensenyament públic practicada pel seu govern. Companyes de professió en l'han fet arribar.
Aquest fer i discurs, per desgràcia, no ens és gens estrany. Sobren les paraules i ens cal més reflexió.

UN CONTE MOLT ADIENT PELS TEMPS QUE CORREN : MATAR L'ESCOLA, DE MIQUEL OBIOLS

Corria, corria i només corria. Però quan les explosions van fer tremolar el terra vaig caure ben estès. Sentia trets, canonades, crits. El fum negre i espès m’impedia de veure-hi bé, però sabia que l’escola estava acorralada. L’artilleria atacava des de tot arreu sense compassió. No sabia què fer quan vaig entreveure dos peus gegantins, impressionants, fets d’arrels. Eren els peus de la meva escola que s’arrencaven de la terra fent un gran esforç. Quina proesa! I encara que l’edifici era vell i ple d’esquerdes —sacsejant-se ara cap aquí, ara cap allà— s’inclinava i es redreçava en un astut equilibri. Llavors, la meva mestra Maria va treure el cap per totes les finestres de l’escola, vint-i-set vegades. Feia la ve de la victòria i em mirava amb ulls de «guanyarem, noi!». Paralitzat per la sorpresa, vaig adonar-me que l’escola avançava cap a mi per entre el foc i la fumassa. L’escola intentava fugir i jo també vaig intentar fugir amb ella.
Quan la mare va despertar-me del malson van trucar per telèfon. «És impossible, això no pot ser!», vaig sentir que deia. Vam sortir cap a l’escola amb el cotxe a tota pastilla.
La nostra escola no hi era, havia desaparegut. Tot era un gran descampat de terres remogudes. «Han matat l’escola!», va exclamar la mare. Les mestres i moltes mares i pares feien que sí amb el cap. Jo vaig posar-me a cridar com un ximple: «Noooo, l’escola ha fugit! No és cert, Maria?». La meva mestra va deixar escapar un somriure fluix. Els meus amics no m’entenien gens.
Un dissabte la mare i jo vam anar a visitar un cementiri d’escoles. Era molt trist. Edificis sencers d’escoles mig enrunades s’apilotaven entre si. Vam ensopegar l’arribada d’una grossa grua metàl·lica, amb rodes potents, a punt de descarregar. Del seu enorme braç giratori i suspès d’un cable amb un ganxo en penjava una escoleta. La petita escola es gronxava al vent com un fanal de paper. A la seva façana encara s’hi podia llegir «Escola pública».

• Miquel Obiols, 55 taques & gargots, amb il·lustracions de Joan Cruspinera. Columna, Barcelona, 2000. ISBN 84-664-0270-5.

Aquest conte és del llibre de Miquel Obiols esmentat , potser ja l'heu llegit  directament en el bloc Darabuc.cat, que tenim a la nostra llista de blocs . No cal afegir res més, el conte és prou explicit i no m'he pogut estar de  reproduir-lo al bloc.