Corria, corria i només corria. Però quan les explosions van fer
tremolar el terra vaig caure ben estès. Sentia trets, canonades, crits.
El fum negre i espès m’impedia de veure-hi bé, però sabia que l’escola
estava acorralada. L’artilleria atacava des de tot arreu sense
compassió. No sabia què fer quan vaig entreveure dos peus gegantins,
impressionants, fets d’arrels. Eren els peus de la meva escola que
s’arrencaven de la terra fent un gran esforç. Quina proesa! I encara que
l’edifici era vell i ple d’esquerdes —sacsejant-se ara cap aquí, ara
cap allà— s’inclinava i es redreçava en un astut equilibri. Llavors, la
meva mestra Maria va treure el cap per totes les finestres de l’escola,
vint-i-set vegades. Feia la ve de la victòria i em mirava amb ulls de
«guanyarem, noi!». Paralitzat per la sorpresa, vaig adonar-me que
l’escola avançava cap a mi per entre el foc i la fumassa. L’escola
intentava fugir i jo també vaig intentar fugir amb ella.
Quan la mare va despertar-me del malson van trucar per telèfon. «És
impossible, això no pot ser!», vaig sentir que deia. Vam sortir cap a
l’escola amb el cotxe a tota pastilla.
La nostra escola no hi era, havia desaparegut. Tot era un gran
descampat de terres remogudes. «Han matat l’escola!», va exclamar la
mare. Les mestres i moltes mares i pares feien que sí amb el cap. Jo
vaig posar-me a cridar com un ximple: «Noooo, l’escola ha fugit! No és
cert, Maria?». La meva mestra va deixar escapar un somriure fluix. Els
meus amics no m’entenien gens.
Un dissabte la mare i jo vam anar a visitar un cementiri d’escoles.
Era molt trist. Edificis sencers d’escoles mig enrunades s’apilotaven
entre si. Vam ensopegar l’arribada d’una grossa grua metàl·lica, amb
rodes potents, a punt de descarregar. Del seu enorme braç giratori i
suspès d’un cable amb un ganxo en penjava una escoleta. La petita escola
es gronxava al vent com un fanal de paper. A la seva façana encara s’hi
podia llegir «Escola pública».
- Miquel Obiols, 55 taques & gargots, amb il·lustracions de Joan Cruspinera. Columna, Barcelona, 2000. ISBN 84-664-0270-5.
Aquest conte és del llibre de
Miquel Obiols esmentat , potser ja l'heu llegit directament en el bloc
Darabuc.cat, que tenim a la nostra llista de blocs . No cal afegir res més, el conte és prou explicit i no m'he pogut estar de reproduir-lo al bloc.
